GLOSSARI
Cinema d'acció:
Cinema bel·lic:
És un gènere cinematogràfic on les guerres són la trama base. Pot vincular-se sovint amb subgèneres del cinema d'aventures, històric i documental. "Paths of Glory" (Stanley Kubrick, 1946) és un clàssic.
Cinema comèdia:
Cinema d'autor:
És un gènere cinematogràfic on l'única característica és la singuralitat de l'autor. És a dir, el propi director/a de la pel·lícula ha pogut construir unes característiques singulars que desenvolupen una propia característica de les seves obres. Pedro Almódovar és un autor que ha pogut conseguir-ho.
Cinema fantàstic:
És un gènere cinematogràfic on les trames es desenvolupen gràcies a la màgia. És a dir, totes les trames són de móns fantàstics, on els protagonistes són criatures inexistents, no reals. És dirigit sobretot pel públic infantil, tot i que no té perquè ser sempre així, com és el cas de "King Kong" (Schoedsack i Cooper, 1933).
Cinema de ficció:
És un gènere cinematogràfic que pot incorporar altres gèneres, ja que aquestes només es caracterítzen per tenir una trama no 100% real, és a dir, que no es basa en fets reals perquè normalment projecta el futur. Una de les més conegudes és "Matrix" (germans Wachowski, 1999).
Melodrama:
Cinema musical:
És un gènere cinematogràfic on incorpora la música com a eina de desenvolupament de la trama. Aquestes les canten els propis protagonistes. S'acompanya sovint amb danses de jazz i claqué. Una de les més icòniques és "Cantant sota la pluja" (S. Donen i G. Kelly, 1952).
Terror:
És un gènere cinematogràfic que busca causar por i angoixa a l'espectador/a. Els recursos especials i musicals són una gran característica per tal de provocar ensurts i nerviosisme. Una de les més conegudes i importants és "Frankestein" (J. Whale, 1931).
Thriller:
És un gènere cinematogràfic que busca causar por i angoixa a l'espectador/a. Els recursos especials i musicals són una gran característica per tal de provocar ensurts i nerviosisme. Una de les més conegudes i importants és "Frankestein" (J. Whale, 1931).
És un gènere cinematogràfic on l'acció passa al Far Wst, durant la segona meitat del segle XIX. Un clar exemple és "Rio Bravo" (de H. Hawks, 1959).
Cinema western:
Plànols de Càmera
Gran plà general:
Mostra un gran escenari o una gran multitud, on no es poden apreciar petits detalls sinó la situació en què succeeix la escena. Té un valor descriptiu, de presentació, també pot tenir un valor dramàtic o de solitud.
Plà general descriptiu:
També mostra un escenari. Ho fa des d'una posició molts més pròxima, ofereix més detall del lloc o paisatge. També pot aparèixer el subjecte o protagonista per a introduir-lo a una escena o context.
Plà sencer descriptiu:
Cobreix únicament i de manera completa la figura o personatge, és a dir, des del cap fins als peus.
Plà americà:
Apareix en escenes de vaquers i era important enregistrar les armes que portaven a la alçada de la cintura. Per això rep també el nom de tres quarts, perquè enregistra tres quarts de la figura humana, des del cap fins als genolls.
Pla mitjà (narratiu):
Enquadra des del cap fins a la cintura. És el pla i la distància que s’ajusta més a allò que veiem al parlar amb una altra persona.
Primer pla (expressiu):
Del cap fins a les espatlles, donant importància a l'expressió del personatge.
Primeríssim primer pla (expressiu):
Una part reduïda del personatge com pot ser la cara, la mà, els ulls... de manera que es pugui apreciar en tot detall.
Pla detall (expressiu):
molt apropat d’una acció o objecte, que s’utilitza quan volem que no passi desapercebut. S’utilitza per a donar importància a alguna cosa de manera que doni sentit o complementi la trama.
Pla nadir:
La càmera està perpendicular al terra i el camp de visió és de abaix a dalt.​​
Pla zenital:
Aquest pla és l'oposat al pla Nadir. Aquest està agafat des de assobre del que s'està fotografiant. De adalt a Baix.
Pla sencer:
Es capta al model de cap a peus.
Pla conjunt:
Es capta un grup de persones que realitzen alguna acció.
Pla detall:
Es centren en elements que podrien passar desapercebuts.
Pla sagital:
Qualsevol del plans verticals que passen pel cos o per un membre o òrgan i el divideixen en una part esquerra i una part dreta.
Angle frontal :
La càmera queda perpendicular al personatge, es forma una línia imaginaria recte que uneix els ulls del personatge amb la lent de la càmera.
Angle picat:
La càmera es situa per sobre de l’objecte o personatge, apuntant cap el terra. Aquest, adopta unes dimensions més petites -> sensació d'inferioritat, inseguretat o humiliació.
També per a representar amb més detall paisatges o multituds.
Angle contrapicat:
La càmera està situada per sota el personatge i mira cap al cel, allò representat s’allarga i engrandeix -> sensació de superioritat, seguretat i poder.
Si aquest forma un angle de noranta graus amb l’horitzontal és un angle nadir.
Angle aberrant:
La càmera s’inclina cap a un costat, veiem la imatge torta. Això transmet inestabilitat o inquietud, ja que ens dóna més sensació de moviment al no estar estàtica.
ANGULACIÓ:
Inclinació de la càmera, és la diferència de nivell que hi ha entre la càmera fotogràfica o de vídeo i allò fotografiat. Altera l'enquadrament, deforma les proporcions i el missatge que es transmet a l'espectador.
Angles
Elipsis:
Una el·lipsi és ometre petits temps entre accions, fent un salt en el temps o en l'espai. Es realitza per ometre o eliminar determinat temps natural que no aporta res interessant a la narració audiovisual L'espectador no perd la continuïtat de la seqüència encara que s'hagin eliminat els passos intermedis.
Flashback:
El flashback és una tècnica narrativa que consisteix a interrompre la narració intercalant-la amb un salt al passat. És un retorn al passat però ha de ser ràpit i sobtat, i després torna al present.
Tècniques narratives
Seriegrafía:
Tècnica d'impressió que consisteix a gravar imatges per mitjà d'una pantalla de seda o tela metàl·lica molt fina.
Collage:
Composició artística feta d’elements diversos.
Stop motion:
tècnica d'animació que consisteixen en aparentar el moviment d'objectes estàtics por mitjà d'una Successió d'imatges fotografiades. El moviment de l'Objecte estàtic es Construeix, fotograma a fotograma, manipulant el Objecte entre preses.
Fotomuntatge:
Fotografia lumen:
Heredada de les primeres tècniques fotografiques que van emprar els fotografs durant el segle XIX. El que vol és apropar i popularitzar les tècniques fotografiques primitives als espectadors actuals.
Tècniques cinematogràfiques
Conjunt de fotografíes (o parts d'aquestes) que formen una composició nova.
Els colors al cinema
Colors càlids:
Els colors càlids ens creen sentiments alegres. Grog, vermell, taronja...
Colors freds:
Els colors freds ens creen sentimens tristos. Blau, verd, lila...
Pictòric:
Consisteix en evocar el color dels quadres i també la seva composició.
Històric:
Aquesta tècnica consisteix en recrear l'atmosfera d'una època determinada.
Simbòlic:
S'utilitzen un seguit de colors determinats per crear uns efectes determinats.
Psicològic:
Segons el tipus de color que hi ha en cada pla ens pot crear una sensació o sentiment diferent. Els colors freds ens creen tristessa, ens deprimeixen. En canvi, els càlids ens creen una sensació d'alegria o felicitat.
Moviments cinematogràfics
És un gènere cinematogràfic basat en l'acció física, juntament amb el diàleg. Es caracteritza també per l'heroi de la trama.
Un clar exemple és "Kill Bill" (de Tarantino, 2003).
És un gènere cinematogràfic que té com a intenció fer riure a l'espectador/a. Normalment usen gags, acudits verbals i visuals per poder provocar aquest riure. La primera comèdia cinematogràfica és "El regador regat" (germans Lumière, 1896).
El cinema és una disciplina artística vigent des del 1824 per Peter Mark Roget. Consisteix en captar una fotografia però en moviment. El mètode inicial és molt diferent a l'actual, ja que acabans s'ajuntaven un munt d'imatges estàtiques per crear el moviment, en canvi ara tenim l'eina per gravar de manera automàtica.
Cinema:
Cinema d'autor:
És un gènere cinematogràfic on l'única característica és la singuralitat de l'autor. És a dir, el propi director/a de la pel·lícula ha pogut construir unes característiques singulars que desenvolupen una propia característica de les seves obres. Pedro Almódovar és un autor que ha pogut conseguir-ho.
Dogma 95:
És un moviment cinematogràfic de la dècada dels 90. Tracta de recordar l'essència del cinema, independentment del seu pressupost. Volen demostrar la puresa del cine.
Cinema expresssta:
És un moviment cinematogràfic que tracta de deformar la realitat i així facilitat el subjectivisme. Va aparèixer en els últims anys del segle XIX i a principis del XX com una reacció davant dels models que havien prevalgut a Europa des del renaixement, particularment en les acadèmies de Belles Arts.
Cinema neorrealista:
És un moviment cinematogràfic ,reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial. Es caracteritza per la recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge.
Nouvelle vague i free cinema:
És un moviment cinematogràfic del nou grup de cineastes francesos, sorgit a finals de la dècada de 1950. Trenca les seves convencions de manera voluntària i conscient, al mateix temps que homenatjava els aspectes positius del cinema comercial.
Cinema soviètic:
És un moviment cinematogràfic, va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Les imatges són en un caire documental i llunyà de l'artifici propi de Hollywood.​
Cinema surrealista:
És un moviment cinematogràfic nascut a França a inicis del 1900. Es caracteritza per expressar conceptes poc convencionals, que puguin crear certa incomoditat o curiositat al públic. Usant així temàtiques antifeixistes, eròtiques, psicoanalítiques...
Generes del cinema
És un gènere cinematogràfic que semplre planteja trames que provoca sensibilitat i emoció a l'espectador/a. Ja que els personatges estan relacionats amb conflictes passionals, sovint s'usa l'amor com a nus.
Il·luminació
Llum creuada:
Llum picada:
Llum contrapicda:
La llum creuada entre dos focus sobre un personatge o objecte aconsegueix nitidesa perquè no es produeixen ombres.
Recurs expressiu que s'aconsegueix col·locant el focus de llum a sobre de l'objecte i així es pot crear en un personatge amb un estat d'ànim.
Contrallum:
El focus està situat a sota del que es vol resaltar creant ombres molt exagerades.
Llum frontal:
El focus està posat de cara a la càmera, d’esquena al personatge que es vol gravar, on podem observar escenes més de misteri o terror, on la imatge no es molt definida.
​Està situada darrera la càmera, tendeix a aixafar o deixar plans l’objecte o persona filmats.
Llum lateral:
Remarca les siluetes i el contorn, dona més relleu al pla en deixar una part de l’objecte a l’ombra.